I ja són 50 anys

Pareix l’altre dia que vam celebrar els 25 anys de festes. Aquell any, el 2000, en feia vint-i-cinc que un grup d’amics que havien eixit de festers de la Puríssima Xiqueta van consolidar la que seria una de les filaes fundadores de les festes de Moros i Cristians de Benissa.

Eixe 25 aniversari va servir de moment de reflexió, on ens vam parar a pensar què havíem fet durant la nostra història. La primera vegada que vam portar el nostre primer vestit, aquell negre amb un gorro espectacular el 1978, la construcció de la nostra (encara) kàbila i la primera capitania l’any 1983, amb Helmut Bends com a capità, i la SIM de Benigànim, banda que encara ens acompanya el dia de hui.

Els anys passaren, i el 1988 un jove Lucas Vicente ens representava com a capità, i s’estrenava per primera vegada la nostra marxa Els Califes, composta per Javier Santacreu. Sis anys després serien el nostre estimat Pere Ribes com a capità i Miguel Angel Julià, Fabra, com a ambaixador qui ostentarien els càrrecs de representació en la nostra tercera capitania.

El 1995 el nostre vestit ja donava senyals d’haver complit, i vam estrenar el que, amb unes poques modificacions, continua sent el nostre vestit de gala. I eixa anàlisi dels vint-i-cinc acabava ací, amb un «25 anys, per ara» que vam publicar al llibre especial dels 25 anys de Moros i Cristians a Benissa.

Eixe any, d’aniversari, coincidia amb la nostra quarta capitania. I tornava a ser moment de tria de capità. Elias Cabrera, qui forma part de la nostra filà des de fa més de quaranta-cinc anys, va voler ostentar el càrrec de capità. I va estar acompanyat en tot moment pel seu fill Isaïes, califa des que va nàixer, i també per Maria Ivars, la seua dona. Maria, Zairenya, fundadora i primera capitana de les festes de Moros en ser la reina de festes de 1975, va decidir eixe any acompanyar-nos com una Califa més. Acompanyats per Alejandro López Verdú com a ambaixador, amb el seu fill Alex al seu costat, la capitania del 2000 va ser molt especial per a nosaltres. Ells cinc van ser els protagonistes fa vint-i-cinc anys. I avui, vint-i-cinc anys després, encara són part fonamental de la festa.

Entre tota la gent que érem a la filà en aquell moment i els que ens acompanyaven per a les guàrdies i boatos, no cabíem a la nostra kàbila. I com que el carrer del Forn no dona per a més, vam haver de buscar un lloc on poder celebrar la capitania. Per això, ens vam moure al local del «Saxo» (actual Saló Parroquial), i vam passar allí totes les festes.

Aquell any, un bon grapat de xicons, fills i nebots dels primers membres de la filà, van complir 18 anys coincidint amb la capitania, i van formar part de la guàrdia del capità durant l’entrada. L’emoció d’entrar a la plaça, amb la Banda del Campello tocant Habibi, mentre encara se sentia a la Banda de Benissa al final del Carrer Nou fent vibrar la gent darrere de l’esquadra negra tocant la nostra marxa… són sensacions inoblidables.

Una de les coses que vam fer aquell any per arreplegar diners va ser un torneig de futbol platja. I no vam pensar com això ens uniria encara més en els següents anys: cada estiu, durant molts anys, els Califes muntàvem el nostre equip de futbol platja per a participar en el torneig, com ja havien fet vint anys arrere els més majors en la lliga local de futbol sala.

Els anys passaven, i el grup canviava. Alguns dels membres antics de la filà feien un pas al costat, i gent nova s’incorporava. I així va ser com l’any 2006 Lorenzo Reus, un xic que no feia massa temps que formava part de la filà, es convertia en el nostre abanderat. Eixe mateix 2006 vam fer una de les disfresses que recordem amb més estima: ens vam disfressar de circ, ambientat en el segle XIX. Cada vegada que repassem les fotos penjades a la filà, sempre ens parem a mirar les d’eixa disfressa.

L’any següent, 2007, tornàvem a ser capitans. I va ser un any que va fer visible el canvi generacional que feia anys que anava produint-se a la filà. Miguel Rivera, un d’aquells xicons que encara no havia complit 18 anys en la capitania anterior, va voler ser el nostre capità. I després d’una reunió molt intensa, on semblava que anàvem a quedar-nos sense ambaixador, Víctor Cabrera, Victoret, es va alçar i va dir: jo! La filà va explotar d’emoció. Dos amics, que formaven part de la filà des de ben xicotets, s’acabaven de convertir en els càrrecs més importants de la festa.

Un any més vam haver de moure’ns a un altre local, ja que la nostra kàbila habitual se’ns quedava menuda per a la capitania, i vam convertir els baixos de la cultural en la nostra base durant les festes. I quins moments d’alegria i emoció quan Miguel va entrar a la plaça dalt la carrossa, durant l’entrada, acompanyat de la seua germana Rosana, o l’ambaixada mora que ens va regalar Víctor. No podíem estar més contents i orgullosos de tindre’ls com a companys i amics.

Continuaven passant els anys i, el 2011, una bona representació de la filà es desplaçava fins a Sòria, juntament amb molts altres moros i cristians del poble, per a fer una entrada pels carrers de la ciutat castellana.

Ens tornàvem a apropar a la següent capitania, i el 2012 tornàvem a tindre abanderat. Diego Cardona, membre durant moltíssims anys, es va encarregar de ser el nostre representant, preparant el que seria un any genial.

Es van acabar les festes de 2012 i era l’hora de preparar la capitania de l’any següent. Tornàvem a compartir, com ja va passar en 2007, capitania amb els Pirates. I entre reunió i reunió, va arribar el moment de triar càrrecs festers. Toni Boronat, un dels altres històrics de la filà, volia ser el capità. I Víctor Cardona va dir que a ell li faria il·lusió ser l’ambaixador. Així que ja teníem coberts els càrrecs, i era hora de treballar per fer una capitania tan bona com les anteriors.

Amb molta faena pel mig, van arribar les festes. Una vegada més, ens desplaçàvem perquè se’ns quedava xicoteta la kàbila. En este cas, a una casa del carrer Palmera. Un altre any per emmarcar, amb moltíssims moments divertits i imatges per al record, com veure a Víctor dalt la carrossa amb les seues nebodes, custodiat per la seua guàrdia femenina, les esquadres especials i ballets, o l’espectacular carrossa de Toni, acompanyat de la seua dona Leonor i la seua filla Carla. I una disfressa de zombis per a la fi de festa que, encara hui, recordem com una de les més divertides.

La dècada dels 2010 van ser anys complicats. La crisi econòmica que havia començat el 2008 encara es deixava notar. I gent que havia sigut Califa durant molts anys es va veure obligada a deixar la filà. Cada vegada érem menys gent, cosa que també passava a altres filaes amigues, i costava molt dur endavant les festes així. Per sort, no van passar molts anys fins que la cosa va començar a recuperar-se, sobre tot influït per l’entrada a la filà d’una nova generació: fills dels «joves» dels anys 90 i els seus amics, que van aportar sang nova.

S’apropava el final de dècada, i Josep Capó va ser l’encarregat d’ostentar el càrrec de banderer l’any 2018. Pepet és Califa des de ben menut, i quan era només un xiquet s’emportava pràcticament tots els premis de caps d’esquadra infantil. Però ara, ja com a adult, tenia la responsabilitat de representar a la filà i a tot el bàndol moro durant les festes.

Passades les festes, ja era hora de preparar el que seria la nostra setena capitania, la de l’any 2019. Ximo Cabrera, el Santanero, va decidir que havia arribat el seu moment. Un dels fundadors de la filà, i que tot i haver fet una pausa anteriorment, estava a la filà ininterrompudament des de l’any 2000, va dir que li faria molta il·lusió ser el capità. I nosaltres no podíem estar més contents. Se li afegiria Andreu Castells com a ambaixador, que havia entrat a la filà uns anys enrere.

Després va arribar la COVID19, i amb això una parada obligada a les festes. No és fàcil mantindre cohesionat un col·lectiu tan heterogeni com una filà de moros sense el punt vertebrador que són les festes. Però aprofitant els moments en què les restriccions per la pandèmia se suprimien, cada any vam trobar l’ocasió de trobar-nos, i fer encara que fora un dia «de festes»: passar el dia junts, recordant anècdotes i amb marxes mores sonant de fons.

L’any 2021, fins i tot, ens va acompanyar la nostra SIM de Benigànim. Els vam convidar a vindre a dinar amb nosaltres un dia d’estiu. És la nostra banda des de 1983, posant la música a les nostres festes, i ja feia pràcticament dos anys sense veure’ns. Però no van voler vindre a dinar i, en lloc d’això, van portar els seus instruments, i es van passar tot el dia tocant per a nosaltres, en un dels dies més bonics que ens han regalat les festes de Moros i Cristians.

Després d’unes festes a mig gas el 2022, el 2023 es tornava a la normalitat, i la filà reprenia la seua activitat habitual. Sopars i reunions a final de mes a la nostra kàbila, amb interminables partides a les cartes i al mentirós, marxes mores sonant de fons i cares conegudes reincorporant-se després d’alguns anys de pausa.

I així arribem al 2025. On les festes de Moros i Cristians a Benissa compleixen 50 anys. I on, nosaltres, els Califes, també. I, si no hagués sigut per la pandèmia, hauria tornat a coincidir amb una capitania nostra, com ja va passar aquell any 2000.

Cinquanta anys d’amistats, de vivències compartides, de gent que ha vingut i d’altra que, per desgràcia, se n’ha anat. Cinquanta anys conservant tradicions, i creant-ne de noves. Cinquanta anys escrivint la història del nostre poble a través de la festa. I estem orgullosos de, juntament amb la resta de filaes, haver creat i consolidat unes Festes de Moros i Cristians a les que encara els queden molts anys per davant.

Així que moltíssimes felicitats a tots: a tots els que heu sigut Califes en algun moment, i a tots els que encara ho sou de cor. També a tots els festers de les altres filaes, perquè no importa si la vostra filà es va crear el 1980 o el 1990: sou part d’esta història compartida. Moltíssimes felicitats a les Zairenyes, que van arrancar amb nosaltres tota esta bogeria l’any 1975.

I, sobretot, moltíssimes felicitats, Califes. Sou la família que es tria. I complir anys amb vosaltres és de les millors coses que poden passar.