25
anys, per ara
Quan van a complir-se vint-i-cinc anys des d’aquell 28 d’abril de 1975 en què va tindre lloc la primera desfilada de Moros i Cristians a Benissa, se’ns demana que fem un poc de memòria i deixem constància d’alguns fets ocorreguts al llarg de tots estos anys. Esta circumstància ha propiciat que ens ajuntem una altra vegada els més antics de la filà i que, al fil d’unes reflexions conjuntes, escorcollant en els nostres records, evoquem tantes nits de reunió, tants dies de festa, tantes i tantes situacions .....
Tot va començar aquell dia. Aleshores, els responsables de l’organització de les Festes de la Puríssima Xiqueta ja no sabien què fer per omplir la vesprada del Dia dels Riberers, i per aconseguir que la gent isquera a la plaça se’ls va ocórrer preparar una "Exhibición de comparsas de Moros y Cristianos de Jijona, acompañados por las bandas de música de Benissa y de Jávea" segons figura al llibre de festes d’aquell any. I per acompanyar al grapat de xixonencs que van vindre a exhibir-se es va decidir que fórem els festers d’aquell any 1975 els que desfilarem junt amb ells, així que nosaltres férem dues esquadres, una de dones i una d’homes. Els components d’aquelles dues esquadres érem una colla d’amigues i d’amics que estàvem allà perquè formàvem part de la Comissió de Festes de la Puríssima Xiqueta d’aquell any. Els organitzadors d’aquella aventura no podien tan sol ni imaginar-se que aquella vesprada estaven posant la llavor de la que, anys després, brotaria la festa que avui tant ens estimem. Perquè aquella vesprada va començar realment la Festa de Moros i Cristians a Benissa.
D’aquella vesprada els records són un poc confusos. Tot va transcórrer molt de pressa, sense que fórem capaços d’assimilar el que estava passant. Teníem massa ganes de fer festa, perquè érem festers, participatius i joves. Sobretot molt joves. I alguns de nosaltres vam patir una mica de joventut i inexperiència en baixar de colp del núvol on havíem pujat aquella vesprada, tan a gust com estàvem, escoltats per primera vegada per una banda de música i pels peculiars sons d’una preciosa marxa mora. Va ser una experiència inoblidable. I el més important, ..... vam sobreviure.
Donat l’èxit de la iniciativa, els responsables de la comissió de festes ens tornaren a convidar a participar l’any vinent, proposta que va ser acceptada immediatament per nosaltres. Però vam tenir que buscar més gent per cobrir les "baixes" que teníem d’aquells que ja havien començat a anar-se’n a la "mili". Aquell 1976, per desfilar, vam llogar un traje "colorín - colorao" a la Comparsa "Sarracenos" de Villena. Per a tal menester, ens va acompanyar una persona sempre disposta a ajudar-nos en el que fera falta. Era l’amic Alejandro Jiménez Navarro (se’n recordeu d’ell?), un xicot que treballava a les oficines de Porsellanes, de qui guardem molt bon record i estimem de manera tan especial. Ens ho vam passar d’allò més bé, com ja venia sent habitual. D’aquell any, segur que algú se’n recorda de la vitalitat de Reyes i del seu "estamos entusiasmados". Què bo.....
Com han canviat les coses des d’aleshores! I el preu de la festa? Per comprovar-ho només cal mirar les factures d’aquell any. Ens gastarem, en total TRENTA-UNA MIL QUATRE-CENTES PESSETES, i amb estos diners vam anar una nit a sopar al Club Nàutic Les Bassetes, vam dinar el dia de la festa a la Fonda Maria, vam comprar les barbes, el maquillatge, etc.... i també la beguda; també vam llogar els trajes, i a la tornada de Villena encara vam parar a Benidorm, a jugar als "bolos" i a sopar al "Ganchillo" (va ser l’inici d’una costum que repetirem molt a sovint, se’n recordeu?). ¿Quién da más?
L’any següent sí que va ser trist. Estàvem tots fent la mili i no vam poder eixir a la festa, ni tan sols vam poder estar al poble per gaudir-ne d'ella, per més que tots la portàvem al nostre interior i la sentíem bullir. A tanta distància com estàvem de casa, tots enyoràvem les nits de reunió preparant les festes, les sopaetes, tota la colla d’amics junts, i sobretot, els sorolls de les músiques que segurament en aquelles hores estarien omplint els carrers de Benissa i que a nosaltres ens omplien els cervells de nostàlgics acords de marxes mores, de Ximos i de Xocolaters. Què ganes de plorar ...!
Però com que no hi ha cap mal que dure cent anys, també vam acabar la "mili", i uns darrere dels altres, vam anar acudint de nou a les reunions de la filà. Perquè aquell 1978 devíem anar a més i consolidar-nos. Necessitàvem diners, i vam començar a comprar loteria i fer-ne participacions (des d’aleshores que juguem al 2, quina barbaritat, sense que ens haja tocat mai). També devíem triar ja un nom per a la filà, i açò tan simple no va ser massa fàcil, no, perquè no ens posàvem d'acord. Per fi, una nit a casa de Ximo "el rubio" va haver fumata blanca: ens anomenaríem "CALIFES". Ja en teníem, de nom. Aquell any vam traure a festes, per primera vegada, el que després seria traje oficial de la filà: un preciós traje negre, de "velodillo", amb ornaments platejats, una motxilla a l’esquena, un espectacular "gorro" alt i una espingarda que pegava un esclafit. L’amic Pere "L’Emblanquinador" ens va deixar els baixos de sa casa, on estava la vella tenda de "Joanet de la Botiga", avui Bar Chaplin. Allà ens vam instal·lar per a passar les festes. Els menjars els portàvem de casa, les nostres mares s’encarregaven de cuidar-nos ben bé. L’acompanyament musical li'l vam confiar a la Banda d’Alcanalí, que va estar amb nosaltres aquell any i un parell més.
La Festa va anar millorant. Es llei de vida que pel temps les coses es consoliden. Tots els que visquérem l’experiència des de l’inici, poguérem comprovar que una festa de moros i cristians no era com les altres festes que estàvem acostumats a veure (que no a viure). Per primera volta teníem en la mà una Festa on arreplegar tot el millor de les altres festes que coneixíem: música, balls, desfilades, vestits, passacarrers, pólvora.... i ho podíem barrejar amb la nostra pròpia història, amb la voluntat de recuperar episodis definidors del caràcter del nostre poble. Al 1980 ja no en teníem prou només en la vesprada del Dia dels Riberers. Aquell any es van traslladar les festes fins al mes de juny, per Sant Pere. Aquest canvi va suposar una modificació importantíssima de l’estructura de les filaes, sobre tot en allò tocant a la part econòmica, ja que els dies de festa s’allargaven i necessitàvem més diners per a fer front a totes les novetats. Diners? Perquè no rifem un cotxe? Pensat, i fet........ Aquell mateix Nadal vam rifar un preciós GS, i amb els guanys d’aquella rifa vam poder comprar a Villena el traje negre, que ja hi havíem tret al 1978; ens va costar una fortuna, però a la fi, ja era nostre. També vam estrenar el banderí que, fins ara, ha obert el pas a la filà a qualsevol acte oficial on havem participat. A més de tot açò, els components de la filà teníem una inquietud que poguérem veure complida aquell any: volíem un lloc propi on poder arrelar, i per fi, vam poder plantar els nostres fonaments al Carrer del Forn, en comprar aquest any dues cases al cor del casc antic de Benissa. Vam tirar les velles cases i al seu lloc, a base de molts esforços físics i de gastar-nos un grapat de duros que molts no teníem, vam començar a alçar una nova casa, nostra casa.
Però el temps passa sense que ens adonem. Al 1983, coincidint amb l’acabament de nostra casa, vam tenir el compromís d’elegir el primer Capità a la nostra filà, que va ser Helmut Bends, un amic alemany que es va brindar a col·laborar amb nosaltres aquell any. Més encara que els anys passats, aquelles van ser unes molt bones festes. Aquell any, a més de l’esquadra de la filà, vam traure una preciosa esquadra de "negres" que de per sí ja feia goig i més encara que en feia quan darrere d’ella se sentien els redobles de timbals i els acords de la música que els portava carrer amunt, fins a la plaça: era la banda de la Societat Instructiva Musical de Benigànim, que per primera vegada venia a Benissa. Tant ens va agradar que encara avui, setze anys després, són els nostres acompanyants habituals a les festes. Quines revetles ens han fet passar! I quins moments de plena satisfacció hem passat junt amb ells, en acabar de dinar, amb un got a una mà i un puro a l’altra, escoltant-los per poder triar les marxes que mes ens agraden per a l’entrà....... Això sí que és festa!
Uns anys amb més espectacularitat que altres, però sempre amb il·lusió per part dels festers, han anat passant les festes, un any darrere de l’altre.
Al 1988 la filà tornà a ostentar la Capitania del Bàndol Moro, i el nostre Capità fou el jove Lucas Vicente Ausina, fester com no se’n troben, persona entusiasta, i col·laborador en totes les iniciatives que es prenen a la filà. Aquell any, el parlament de l’Ambaixada ja no va ser llegit pels capitans, sinó per altres persones que feien d’ambaixadors encara que no era una figura reconeguda per l’organització de la festa. El nostre "llegidor" va ser Alejandro, perquè segons tota la filà, tenia bona presència i molt bona veu. Clar que ho va fer bé. Molt bé. Pel que fa a Lucas, el xic es va conformar amb el traje que la filà li havia triat, perquè ell estava estudiant a València i prou va fer que va arribar a Benissa a l'hora justa per a la Presentació de Banderins i Capitans. Aquella nit va ser molt entranyable, perquè a més de presentar el nostre Capità, la filà va fer la presentació al poble de la marxa mora "Els Califes", composta pel germà d’un membre de la filà; Xavier Santacreu Cabrera, aleshores jove promesa de la música, es avui nomenat compositor i recentment distingit amb el Premi Reina Sofia 1998 de Composició Musical. Xavier, a qui des d’ací agraïm la seua col·laboració i felicitem per la seua trajectòria professional, va tindre aleshores la gentilesa de regalar-nos una estupenda marxa mora. L’estrena de la marxa "Els Califes" es va dur a terme per la Banda de Música de Benissa dirigida pel propi compositor, i la seua interpretació ens va posar a tots els presents els pels de punta, fent-nos eixir les llàgrimes. A l’endemà, a l’Entrà, Lucas va desfilar, dalt d’una carrossa tota artesana, feta i arreglada per nosaltres (no n’hi havia més), mentre darrere d’ell l’excel·lent peça musical tornava a ser interpretada per la Banda de Benissa. Acompanyant a Lucas i a l’esquadra de la filà, anava una altra esquadra especial i un grup de ballarines que van donar molta vistositat a la desfilada, on la por a la pluja va ser l’única cosa que va enterbolir aquella vesprada del mes de juny.
A l’any 1990 vam iniciar una modificació del reglament intern de la filà, per adequar-lo als requeriments oficials i poder legalitzar-lo. Així, el 28 de gener de 1991, vam fer la inscripció de la Filà Califes al Registre d’Associacions de la Comunitat Valenciana.
La següent data especial per a la Filà va tenir com a personatge principal a Pere Ribes Sala, i va ser a l’any 1994. De nou érem els capitans del bàndol moro. I una altra volta, com ja havíem fet a la capitania anterior, el càrrec va ser sortejat entre tots els membres de la filà, sent acceptat esta vegada per l’amic Pere. Vam tindre que treballar de valent per aconseguir un poc de diners amb els quals fer front al cost extraordinari que suposa fer una capitania, sobretot a nosaltres que no som gens previsors ni estalviadors. Aquell va ser un any de col·laboració plena amb la Filà Conqueridores, que tenien la capitania del bàndol cristià. Anàrem junts a vendre pels "xiringuitos" – per cert, el dia que havíem d’anar al de Santa Anna estàvem "baix mínims" per una intoxicació que va patir quasi tota la nostra filà al sopar de "despedida" de l’amic Paco -. Vam fer, també tots dues filaes juntes, una representació teatral (amb sarsuela, "sumo", etc.) Se’n recordeu del quadro? Pel que fa als actes d’aquesta capitania, hem de dir que foren molt pareguts als de la capitania anterior, amb les esquadres de rigor, ballarines, una representació de lluita medieval, carrosses, etc.... A Pere el va acompanyar en tots els actes Marilén, la seua dona, i també Miguel Àngel Julià "Fabra", que es va estrenar aquell any sent el primer Ambaixador oficial que tenia la filà. A tot això, se’n recordeu de l’oratge que feia? Aquell any feia una calor que no hi havia cap cristià que ho poguera resistir, però tampoc cap moro. La calor que feia a les ambaixades era quasi insuportable, i si no que els ho diguen als amics que van col·laborar amb la filà fent la guàrdia del nostre capità, que ells segur que se’n recorden bé.
A l’ any 1995 ens vam tindre que fer l’ànim: el nostre traje negre ja no aguantava més. Per molt que el volíem arreglar i netejar, ja no estava per lluir en cap desfilada. De nou, a rascar-nos les butxaques i a fer invents que ens ajudaren a reduir el alt cost que suposa fer una esquadra completa de trajes, amb els seus complements. De qualsevol manera, el primer inconvenient on entropessàvem era el poder definir un traje que ens satisfera a tots, perquè la nostra idea era "renovar" el traje vell, fer-ne un nou però amb el mateix estil que el que ja teníem. Al final, vam encomanar un disseny i vam anar treballant amb ell, arribant per fi les festes de 1995 on vam estrenar el nou traje, que va ser també negre, amb uns detalls granats, platejats i blaus.
Actualment estem treballant per la nostra següent capitania, la de l’any 2000. Per preparar-la, per poder gaudir d’aquells moments màgics que precedeixen a la festa, i perquè ens agradaria poder celebrar tots junts el nostre 25é Aniversari, hem fet una crida a tots els antics membres de la filà, que per unes o altres circumstàncies un dia van deixar de pertànyer als Califes, i els hem convidat a ajuntar-se amb nosaltres. Tots ells saben que seran ben rebuts al si de la filà quan vinguen, que ens alegrarà tornar a estar amb ells.
A hores d’ara, la filà encara no té presa cap decisió en quant als càrrecs, ni de Capità ni d’Ambaixador. Un dia d’estos haurem de fer-nos l’ànim i fer el nomenament oficial. Però això, i poder contar la capitania, ja serà una altra història que encara no es pot escriure.
Però al fer aquest repàs també volem mirar endavant, mirar el futur amb confiança i optimisme, felicitant-nos i felicitant a tots els companys d’altres filaes pels vint–i–cinc anys de festa que ja hem passat, i desitjant que els cinquanta anys els puguem celebrar com ara, amb salut i harmonia. Felicitats a tothom.
Principi